Lamlia
Avançava silenciosament per els teulats circulars de les cases, grimpant per les balconades i saltant entre edifici i edifici. Més d'un cop m'havia d'ocultar en l'ombra ja que hi havia escamots de soldats patrullant pels voltants, ben bé com si esperessin el mínim senyal per confirmar les seves sospites; esperaven algú. Podria ser que tinguéssim un espieta? Vaig descartar la possibilitat a l'instant, ningú seria tan estúpid com per mentir a l'amo a la cara i filtrar informació dels seus avenços.
Avançava silenciosament per els teulats circulars de les cases, grimpant per les balconades i saltant entre edifici i edifici. Més d'un cop m'havia d'ocultar en l'ombra ja que hi havia escamots de soldats patrullant pels voltants, ben bé com si esperessin el mínim senyal per confirmar les seves sospites; esperaven algú. Podria ser que tinguéssim un espieta? Vaig descartar la possibilitat a l'instant, ningú seria tan estúpid com per mentir a l'amo a la cara i filtrar informació dels seus avenços.
Els braços em començaven a doldre quan vaig arribar a la base d'aquell imponent edifici banyat pels raigs de la lluna. La pedra blanca refulgia i creava ombres entre les escultures de guardians dels arcs, era l'escola més imponent que havia vist mai, potser perquè era l'única que havia visitat. Una glopada de culpabilitat gairebé em va fer caure de la balustrada de la qual estava suspesa. <<Tan de bo no hi hagués d'anar per robar-hi... tan de bo pogués ser una simple estudiant...>>.
Vaig rebufar de la meva pròpia estupidesa i vaig començar a palpar la superfície llisa de la paret buscant una esquerda. En vaig trobar una uns metres enllà, era petita però seria suficient, vaig posar-hi el dit al damunt mentre salmodiava.
<<Tan tu com jo som el mateix,
som dos iguals, no hi ha diferència.
El teu secret està segur amb mi,
només confia i obre'm la porta.
Em sentia ridícula murmurant mots sense sentit, per això em sorprengué quan una porta aparegué al meu davant. Semblava pintada de tan ben feta que estava, negre com la gola d'un llop gairebé no es distingia en la nit.
M'hi vaig endinsar un xic atemorida, avançava amb el cos en una tensió total, preparada per a actuar en el menor temps possible.
No feia cap mena de soroll i estava tan concentrada en no fer-ne que no em vaig assabentar del buit que s'enfonsava davant meu. Una passa en fals, el meu peu trepitjant l'aire i llavors em vaig trobar agafada amb les mans a la vora de pedra, havia reaccionat instintivament i m'havia salvat pels pèls.
Mentre m'enfilava altre cop em vaig permetre observar el buit, no se'n veia el final però tampoc tenia gaires ganes de veure'l. Vaig analitzar l'entorn i vaig veure una arrel uns metres davant meu, amb embranzida i un bon salt vaig arribar a la branca i seguidament vaig aterrar a l'altre banda. Vaig trontollar uns moments encara que no vaig caure.
Tot estava envoltat d'un tel de foscor però els meus ulls captaven els detalls a la perfecció i em permetien avançar pel corredor. Més d'un cop em vaig aturar, completament desorientada, però finalment em vaig trobar enmig d'una saleta circular. L'estança estava desproveïda de mobles i a l'altre banda hi havia una porta doble, l'únic element que desentonava eren les línies d'un quadrat tallats en el terra.
<<Massa fàcil>> va ser el meu primer pensament, en l'aire hi havia un no sé què antinatural que em feia estar alerta.
Vaig avançar cautelosament però no va passar res, i amb el cor encara tenallat per la cautela, vaig fer lliscar la mà per la paret; el meu primer error.
La paret es va convertir a poc a poc en tot de granets de sorra, que van caure suaument sobre els meus peus i em van fer saltar enrere. Llavors vaig cometre el meu altre error; intentar obrir la porta que va provocar que un allau de sorra em caigués al damunt. Ara la sorra m'arribava als genolls, i una mica més amunt, i vaig deixar anar un bon renec. Em costava avançar per allà i vaig deixar vagar la mirada per fixar-me en algun detall que hagués passat per alt i tret de unes afilades punxes al sostre no hi vaig saber trobar res més.
Una respiració entretallada em va fer veure que no tenia escapatòria i sense saber perquè em vaig posar a recordar què m'havia fet agafar aquella feina, aquell rumb de vida.
El cap em rodava i em notava mitja cara i el pit enganxós; ple d'un líquid calent que tacava les pedres sota les quals tenia mig cos sepultat. Em vaig intentar tombar de costat però un dolor a la cuixa dreta no m'ho va permetre i em va omplir els ulls de llàgrimes.
La meva mirada buida va resseguir el perímetre del que havia estat la meva llar, ara tan sols pedres calcinades, i es va fixar en un farcell poc metres més enllà de mi. No, no era un farcell... era el cos de la meva mare... inert, el pit ja no li pujava ni li baixava i el seu rostre abans ple de vida i tendresa romania inexpressiu. De la meva gola només en va sortir un so gutural més semblant a un bram que un crit. La meva vida s'havia desmuntat definitivament:
Feia dies que no pagàvem el lloguer de la petita barraca a la part baixa de la ciutat on vivíem, que es dividia en el sector superior (suspès en l'aire) i l'inferior construït damunt del terra, ja que amb prou feines aconseguíem menjar per a les dues. I com que jo no estava escolaritzada només em deixaven treballar als camps d'ilions, unes criatures d'aparença de ceba que s'obrien i a deixaven al descobert el seu verdader ésser, petit com una roda i de color ataronjat amb múltiples ulls diminuts i dues orelles en espiral que li sortien del cap calb i rodó. Eren summament útils per canviar de planta ja que volaven sense gens d'esforç, a mi m'agradava cuidar-los però al tenir setze anys no cobrava pas massa. La nit anterior feia una setmana que no pagaven i els llogaters van cremar-ho tot i gràcies a la seva horrible màgia de gestos havien enderrocat l'edifici. La meva mare no havia sobreviscut però jo sí. Em vaig passar un parell de dies sota la pedra intentant inútilment treure-me-la del damunt, fins que va aparèixer aquell noi, uns quatre anys més gran que jo i m'havia ajudat, amb un simple moviment em va alliberar i llavors em va curar i alimentar. M'explicava que volia crear un món on hi hagués més restriccions respecte a la màgia per què no poguessin fer mal a ningú, va ser llavors quan em va preguntar si em volia unir a la seva causa i jo vaig acceptar.
D'aquest fet ara ja feia un any, durant el qual ell m'havia ensenyat i m'havia fet fer diversos encàrrecs per guanyar experiència. Ell era com un segon pare per a mi, dur i sever però també amable i dolç.
La sorra ja m'arribava a la barbeta i m'alçava del terra, aviat seria foradada per les punxes del sostre, si aixecava la mà podia resseguir-ne el contorn d'algunes... Això era! Com no hi havia pogut caure?
Vaig agafar una bona alenada d'aire abans de submergir-me en aquell mar sec. Els granets em ferien els ulls a mesura que m'obria pas cap al quadrat tallat. Em quedava sense aire en el moment en què vaig fer lliscar el dit per el gravat que s'anava il·luminant a mesura que el recorria amb el dit d'un to safir.
El nivell va anar descendint fins que només vaig quedar jo arrupida al centre del gravat, recuperant una respiració controlada. No em volia quedar més estona allà així que em vaig aixecar per estirar el pom de la porta, que es va obrir dòcilment.
Vaig anar a parar en un passadís fosc amb una llum al final, em va venir una esgarrifança i vaig saber de quin parany es tractava; una cambra de so, si feia un sol so, per ínfim que fos, moriria a l'instant.
Em vaig descalçar i sense donar-me temps per dubtar vaig avançar. A la meitat un formigueig em va fer abaixar els ulls, tot d'escorpins recobrien les lloses.
<<Merda! No havia d'anar així la cosa>>.
Els meus peus es van encongir quan els vaig pressionar contra la freda paret i les meves mans van fer el mateix amb la del davant, avançar horitzontalment no era la millor idea del món però serviria. Sota meu aquelles fastigoses criatures es movien i jo em movia encara més ràpid, arribar al final va ser una benedicció.
Vaig desembocar en una zona de l'escola totalment buida a aquelles hores, tenia via lliure. Vaig treure un mapa arrugat d'una butxaca i vaig trencar per el primer trencant que hi havia sense mirar. Van saltar fulls i llibres enlaire de l'impacte en xocar contra un noi alt, de cabells blancs i ulls castanys.
-Pe... perdó! No mirava per on anava.- Es va disculpar ell cohibit en veure que me'l quedava mirant fixament, de què em sonava?
-Tu i jo ens coneixem oi?
No vaig respondre, el vaig deixar allà perplex mentre jo corria cap al final del passadís. M'havia anat de poc. Aquell noi em desconcertava, perquè em transmetia aquella vague sensació de familiaritat?
Els meus pensaments es van veure interromputs per una enorme porta de fusta candent. Vaig respirar profundament i vaig recolzar el palmell de la mà contra la fusta, immediatament se'm va emplenar de butllofes i em va envair un mareig sobtat.
-Mmmm... Quina noieta més trapella. Sabies que robar no està gens bé?- Em va preguntar una veu masculina abans de que em desplomés.
M'hi vaig endinsar un xic atemorida, avançava amb el cos en una tensió total, preparada per a actuar en el menor temps possible.
No feia cap mena de soroll i estava tan concentrada en no fer-ne que no em vaig assabentar del buit que s'enfonsava davant meu. Una passa en fals, el meu peu trepitjant l'aire i llavors em vaig trobar agafada amb les mans a la vora de pedra, havia reaccionat instintivament i m'havia salvat pels pèls.
Mentre m'enfilava altre cop em vaig permetre observar el buit, no se'n veia el final però tampoc tenia gaires ganes de veure'l. Vaig analitzar l'entorn i vaig veure una arrel uns metres davant meu, amb embranzida i un bon salt vaig arribar a la branca i seguidament vaig aterrar a l'altre banda. Vaig trontollar uns moments encara que no vaig caure.
Tot estava envoltat d'un tel de foscor però els meus ulls captaven els detalls a la perfecció i em permetien avançar pel corredor. Més d'un cop em vaig aturar, completament desorientada, però finalment em vaig trobar enmig d'una saleta circular. L'estança estava desproveïda de mobles i a l'altre banda hi havia una porta doble, l'únic element que desentonava eren les línies d'un quadrat tallats en el terra.
<<Massa fàcil>> va ser el meu primer pensament, en l'aire hi havia un no sé què antinatural que em feia estar alerta.
Vaig avançar cautelosament però no va passar res, i amb el cor encara tenallat per la cautela, vaig fer lliscar la mà per la paret; el meu primer error.
La paret es va convertir a poc a poc en tot de granets de sorra, que van caure suaument sobre els meus peus i em van fer saltar enrere. Llavors vaig cometre el meu altre error; intentar obrir la porta que va provocar que un allau de sorra em caigués al damunt. Ara la sorra m'arribava als genolls, i una mica més amunt, i vaig deixar anar un bon renec. Em costava avançar per allà i vaig deixar vagar la mirada per fixar-me en algun detall que hagués passat per alt i tret de unes afilades punxes al sostre no hi vaig saber trobar res més.
Una respiració entretallada em va fer veure que no tenia escapatòria i sense saber perquè em vaig posar a recordar què m'havia fet agafar aquella feina, aquell rumb de vida.
El cap em rodava i em notava mitja cara i el pit enganxós; ple d'un líquid calent que tacava les pedres sota les quals tenia mig cos sepultat. Em vaig intentar tombar de costat però un dolor a la cuixa dreta no m'ho va permetre i em va omplir els ulls de llàgrimes.
La meva mirada buida va resseguir el perímetre del que havia estat la meva llar, ara tan sols pedres calcinades, i es va fixar en un farcell poc metres més enllà de mi. No, no era un farcell... era el cos de la meva mare... inert, el pit ja no li pujava ni li baixava i el seu rostre abans ple de vida i tendresa romania inexpressiu. De la meva gola només en va sortir un so gutural més semblant a un bram que un crit. La meva vida s'havia desmuntat definitivament:
Feia dies que no pagàvem el lloguer de la petita barraca a la part baixa de la ciutat on vivíem, que es dividia en el sector superior (suspès en l'aire) i l'inferior construït damunt del terra, ja que amb prou feines aconseguíem menjar per a les dues. I com que jo no estava escolaritzada només em deixaven treballar als camps d'ilions, unes criatures d'aparença de ceba que s'obrien i a deixaven al descobert el seu verdader ésser, petit com una roda i de color ataronjat amb múltiples ulls diminuts i dues orelles en espiral que li sortien del cap calb i rodó. Eren summament útils per canviar de planta ja que volaven sense gens d'esforç, a mi m'agradava cuidar-los però al tenir setze anys no cobrava pas massa. La nit anterior feia una setmana que no pagaven i els llogaters van cremar-ho tot i gràcies a la seva horrible màgia de gestos havien enderrocat l'edifici. La meva mare no havia sobreviscut però jo sí. Em vaig passar un parell de dies sota la pedra intentant inútilment treure-me-la del damunt, fins que va aparèixer aquell noi, uns quatre anys més gran que jo i m'havia ajudat, amb un simple moviment em va alliberar i llavors em va curar i alimentar. M'explicava que volia crear un món on hi hagués més restriccions respecte a la màgia per què no poguessin fer mal a ningú, va ser llavors quan em va preguntar si em volia unir a la seva causa i jo vaig acceptar.
D'aquest fet ara ja feia un any, durant el qual ell m'havia ensenyat i m'havia fet fer diversos encàrrecs per guanyar experiència. Ell era com un segon pare per a mi, dur i sever però també amable i dolç.
La sorra ja m'arribava a la barbeta i m'alçava del terra, aviat seria foradada per les punxes del sostre, si aixecava la mà podia resseguir-ne el contorn d'algunes... Això era! Com no hi havia pogut caure?
Vaig agafar una bona alenada d'aire abans de submergir-me en aquell mar sec. Els granets em ferien els ulls a mesura que m'obria pas cap al quadrat tallat. Em quedava sense aire en el moment en què vaig fer lliscar el dit per el gravat que s'anava il·luminant a mesura que el recorria amb el dit d'un to safir.
El nivell va anar descendint fins que només vaig quedar jo arrupida al centre del gravat, recuperant una respiració controlada. No em volia quedar més estona allà així que em vaig aixecar per estirar el pom de la porta, que es va obrir dòcilment.
Vaig anar a parar en un passadís fosc amb una llum al final, em va venir una esgarrifança i vaig saber de quin parany es tractava; una cambra de so, si feia un sol so, per ínfim que fos, moriria a l'instant.
Em vaig descalçar i sense donar-me temps per dubtar vaig avançar. A la meitat un formigueig em va fer abaixar els ulls, tot d'escorpins recobrien les lloses.
<<Merda! No havia d'anar així la cosa>>.
Els meus peus es van encongir quan els vaig pressionar contra la freda paret i les meves mans van fer el mateix amb la del davant, avançar horitzontalment no era la millor idea del món però serviria. Sota meu aquelles fastigoses criatures es movien i jo em movia encara més ràpid, arribar al final va ser una benedicció.
Vaig desembocar en una zona de l'escola totalment buida a aquelles hores, tenia via lliure. Vaig treure un mapa arrugat d'una butxaca i vaig trencar per el primer trencant que hi havia sense mirar. Van saltar fulls i llibres enlaire de l'impacte en xocar contra un noi alt, de cabells blancs i ulls castanys.
-Pe... perdó! No mirava per on anava.- Es va disculpar ell cohibit en veure que me'l quedava mirant fixament, de què em sonava?
-Tu i jo ens coneixem oi?
No vaig respondre, el vaig deixar allà perplex mentre jo corria cap al final del passadís. M'havia anat de poc. Aquell noi em desconcertava, perquè em transmetia aquella vague sensació de familiaritat?
Els meus pensaments es van veure interromputs per una enorme porta de fusta candent. Vaig respirar profundament i vaig recolzar el palmell de la mà contra la fusta, immediatament se'm va emplenar de butllofes i em va envair un mareig sobtat.
-Mmmm... Quina noieta més trapella. Sabies que robar no està gens bé?- Em va preguntar una veu masculina abans de que em desplomés.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Gràcies per participar amb el teu comentari.