Lamlia
Els meus passos ressonaven
amb cada trepitjada i s'amplificaven sobre el terra de marbre mentre m'endinsava a les tètriques entranyes
d'aquell palau mig derruït. L'heura s'enroscava a les columnes que antany
havien sostingut una cúpula i que ara deixava passar els raig de lluna. Vaig deixar
enrere el vestíbul i em dirigí a la sala del tron. Allà, justament al centre de
l'habitació, erigint-se majestuosament hi havia un tron d'obsidiana fet de
plomes esculpides les unes sobre les altres, imitant l'aparença d'un corb.
L'escena et feia posar els pèls de punta però per a mi era totalment habitual,
acollidor.
Em vaig agenollar i per
mostrar els meus respectes vaig abaixar el cap. Fins que no m'ordenessin el
contrari restaria així, sabia les conseqüències de desobeir i no en volia
repetir l'experiència novament.
Una veu forta i clara
irrompí el silenci espectral que hi havia:
-Has tardat. -Era un
retret i em va saber greu, no ho havia fet prou bé.
-Em disculpo. Han
sorgit... inconvenients en el vostre pla i les coses no han anat com ho havia planejat.
