Lamlia
Avançava silenciosament per els teulats circulars de les cases, grimpant per les balconades i saltant entre edifici i edifici. Més d'un cop m'havia d'ocultar en l'ombra ja que hi havia escamots de soldats patrullant pels voltants, ben bé com si esperessin el mínim senyal per confirmar les seves sospites; esperaven algú. Podria ser que tinguéssim un espieta? Vaig descartar la possibilitat a l'instant, ningú seria tan estúpid com per mentir a l'amo a la cara i filtrar informació dels seus avenços.
Avançava silenciosament per els teulats circulars de les cases, grimpant per les balconades i saltant entre edifici i edifici. Més d'un cop m'havia d'ocultar en l'ombra ja que hi havia escamots de soldats patrullant pels voltants, ben bé com si esperessin el mínim senyal per confirmar les seves sospites; esperaven algú. Podria ser que tinguéssim un espieta? Vaig descartar la possibilitat a l'instant, ningú seria tan estúpid com per mentir a l'amo a la cara i filtrar informació dels seus avenços.
Els braços em començaven a doldre quan vaig arribar a la base d'aquell imponent edifici banyat pels raigs de la lluna. La pedra blanca refulgia i creava ombres entre les escultures de guardians dels arcs, era l'escola més imponent que havia vist mai, potser perquè era l'única que havia visitat. Una glopada de culpabilitat gairebé em va fer caure de la balustrada de la qual estava suspesa. <<Tan de bo no hi hagués d'anar per robar-hi... tan de bo pogués ser una simple estudiant...>>.
Vaig rebufar de la meva pròpia estupidesa i vaig començar a palpar la superfície llisa de la paret buscant una esquerda. En vaig trobar una uns metres enllà, era petita però seria suficient, vaig posar-hi el dit al damunt mentre salmodiava.
<<Tan tu com jo som el mateix,
som dos iguals, no hi ha diferència.
El teu secret està segur amb mi,
només confia i obre'm la porta.
Si som germans no m'hauries d'ajudar?>>
