PRÒLEG (Ànima impura)

Lamlia

Els meus passos ressonaven amb cada trepitjada i s'amplificaven sobre el terra de marbre mentre m'endinsava a les tètriques entranyes d'aquell palau mig derruït. L'heura s'enroscava a les columnes que antany havien sostingut una cúpula i que ara deixava passar els raig de lluna. Vaig deixar enrere el vestíbul i em dirigí a la sala del tron. Allà, justament al centre de l'habitació, erigint-se majestuosament hi havia un tron d'obsidiana fet de plomes esculpides les unes sobre les altres, imitant l'aparença d'un corb. L'escena et feia posar els pèls de punta però per a mi era totalment habitual, acollidor.

Em vaig agenollar i per mostrar els meus respectes vaig abaixar el cap. Fins que no m'ordenessin el contrari restaria així, sabia les conseqüències de desobeir i no en volia repetir l'experiència novament.

Una veu forta i clara irrompí el silenci espectral que hi havia:

-Has tardat. -Era un retret i em va saber greu, no ho havia fet prou bé.

-Em disculpo. Han sorgit... inconvenients en el vostre pla i les coses no han anat com ho havia planejat.

Una figura va sorgir de les ombres i se'm va acostar lentament, prenent-se el seu temps abans de decidir quin càstig m'aplicaria. L'únic so que se sentia era el frec de la seva capa de plomes i la meva respiració tranquil·la.

Uns dits freds i esquelètics em feren alçar el rostre per quedar-me a l'altura d'uns ulls negres com una nit sense estrelles i una cara arrodonida emmarcada per una cabellera pèl-roja. A l'intentar desviar la mirada encara em va subjectar amb més força.

-Ho tens?- Vaig percebre l'anhel en la seva veu, el vaig saber veure en la seva expressió i encara em sentí pitjor.

-Em sap... em sap greu amo però no he estat capaç.- Em faltava l'aire i no em notava ni les cames ni els braços, vaig obrir la boca, boquejant per si aconseguia retenir un bri d'aire als pulmons, però res. 

Notava el meu cor palpitar amb força i al mateix temps una energia totalment diferent bategant-me a les venes i en el moment en què anava a aferrar-m'hi l'opressió va desaparèixer. Em vaig incorporar a poc a poc, m'havia quedat estesa sense adonar-me'n i vaig sacsejar el cap, on m'hi notava un martelleig constant. Abans de que pogués obrir la boca ell va parlar de nou:

 -Només et deixo una oportunitat més, no em tornis a fallar.

Al meu pit hi van florir l'alegria i l'agraïment. Encara no ho tenia tot perdut.

-Gràcies, el senyor és massa benvolent.

Em va respondre amb un grunyit i amb un despectiu gest amb la mà em va indicar que em retirés. Es va quedar pensant mentre jo em feia fonedissa en la foscor. Després d'accionar un canelobre, els grisos maons de pedra es van desplaçar a una banda deixant al descobert un passadís il·luminat dèbilment per fanals plens de cuques de llum. A mesura que avançava el focus de llum de l'altra banda anava augmentant, no es tractava ni de torxes ni de pedres de saba sinó d'una cambra circular amb les parets folrades de llibres i amb unes quantes cadires, disposades al voltant d'un foc improvisat, on seien diverses figures encaputxades. Em vaig passar els dits entre els cabells blau cel i me'ls vaig mirar amb aire altiu, un d'ells es va enretirar la caputxa i el seu rostre bru d'ulls groguencs va quedar al descobert.

-Ja em pots estar donant aquell anell, Brion.- Va dir amb to burleta adreçant-se al seu company de cabells de foc i llavors va fixar la seva atenció en mi. -Havíem apostat si sobreviuries o no.

-Trellor, sabies que ets malparit?- Un somriure va aflorar als meus llavis sense que ho pogués evitar.

Va alçar una cella i em va respondre amb aire ofès:

-Des de quan he caigut tan baix? N'havia sentit de millors; vil, assassí...

-Destructor de somnis...- va deixar anar en Brion, al seu costat.

-Sí, aquest també, és un dels meus preferits.- I va afegir despertant-se d'aquell estat somnolent- te n'has sortit?

Li vaig mostrar els palmells plens de butllofes i inflamats.

-Fusta candent i forrellats encantats.

Tots els presents de la sala van deixar anar uns quants renecs ben bruts i em van fer lloc entre ells.

Em vaig asseure en una cadira entre en Trellor i en Brion, els meus companys de "feina", i vaig acceptar de bon grat una tassa de té fumejant.
-Demà hi torno- els vaig anunciar passada una estona.
-Ets boja o què? Per a les persones com tu i jo la fusta candent és mortal!- Va cridar en Trellor estupefacte.
-Per què no deixes que un altre completi la tasca?- Inquirí en Brion.
-És responsabilitat meva i ho faré- els vaig adreçar una mirada ben dura- jo sola.
Van sospirar però es van mantenir callats, cosa que es va agrair. Ja era prou complicat el que em disposava a fer com perquè em reprenguessin.

➹➹➹

El meu cap anava a mil, estirada en la flassada que em feia de llit, repassant els detalls del pla que duria a terme l'endemà a la nit. L'equipatge estava fet des de feia hores i ara tan sols em quedava esperar. Tot i fer unes quantes respiracions profundes, que no em van ajudar gaire, seguia inquieta i incapaç de calmar-me.