VINCLES

Com cada dissabte al matí vaig observar per la finestra com aquell petit cotxe vermell aparcava al davant de casa meva i pacientment em vaig esperar per sentir sonar el timbre de la porta. Feia dies que esperava aquest moment, el dia en què el meu fill i la seva família venien a dinar. Quan els vaig obrir la porta, el meu fill Josep, em va preguntar:

-Hola pare, com estàs?

-Vaig fent i vosaltres? Que no ve la Maria? Has vingut sol? – Ja em temia el més fatídic.

-Molt estressats... Per cert, t’he de dir una cosa.- Em va contestar el meu fill tot nerviós i apressat.

-D’acord però primer entrem.

–No pare, és que no em quedo a dinar, no em puc esperar. He d’agafar un avió d’aquí dues hores. Com ja saps, la setmana que ve és la primera setmana d’estiu i la Maria i jo serem fora per un viatge de negocis...(Va vacil·lar uns instants)Necessitem que et facis càrrec d’en Pol.

-Per què no m’ho havies dit abans?- Li vaig remugar però veient la cara que tenia vaig preferir afluixar.

- Ja me’l quedo jo, no pateixis.

-Gràcies pare, duu la maleta amb tot el necessari. Adéu i moltes gràcies.

-De res. Va marxa, que us vagi bé. Dóna-li records a la Maria.

No es va fer pregar i va marxar volant, deixant-nos al meu net i a mi sols. No teníem gaire relació ell i jo, no era gaire comunicatiu. Tenia 13 anys i malgrat ser tan jove ja tenia un d’aquells nyigo-nyigo al que tots els nois i noies de la seva edat estaven enganxats, només sabien enviar-se missatges i donar likes a les fotos que penjaven a l’Instagram. Ell va desenganxar un instant els ulls de la pantalla i em digué:

-No tens wifi? És que el mòbil no em va i no vull gastar dades.- És la gran salutació que em va fer.

- Bones, jo també m’alegro de veure’t. Estem a la muntanya i aquí no n’arriba. Va, anem a dinar. He fet escudella.

El vaig dur a la cuina i es va asseure en una de les cadires de fusta a prop de la taula que jo feia servir per menjar. Vaig servir el menjar , no va dir ni xut en tot el dinar i el silenci, espès, es podia respirar en l’ambient. Quan va acabar de menjar, es va aixecar i es dirigí al sofà, a on es va passar la tarda sencera (amb el mòbil, evidentment); només es va aixecar per berenar. Al vespre, mentre era a la cuina preparant el sopar, un crit esquinçà el silenci.

-Argh! Se m’han acabat les dades, no m’ho puc creure!

- Ostres, això sona terrible. ( Em va travessar amb la mirada)Va, vine a sopar. Després ja farem quelcom perquè no t’avorreixis.

-Què? Jugar a l’oca? Ja no tinc 6 anys vell! (Aquelles paraules em van ferir. Quina educació era aquella?)

A l’acabar de sopar, li vaig proposar de jugar als escacs o a les dames però em va mirar amb desdeny i se n’anà a l’habitació a dormir. Però abans va fumbre un bon cop de porta. Els dies següents vaig seguir amb la meva rutina diària i ell de vegades s’interessava pel que feia. L’espiava de reüll i poc a poc era ell qui buscava la meva companyia.

-Què fots ara vell?- Em preguntà.

-Estic esquilant una ovella, vols que t’esquili aquestes grenyes que portes quan acabi?

-Això és la moda.

-Va, vine i prova-ho tu, llest de ciutat.

No havia rigut mai tant, en intentar-la esquilar li va fugir corrents i ell en seguir-la va caure de morros al fang.

-No és hora de fer-se mascaretes.- Li vaig dir per fer-lo empipar.

Ens vam posar a riure com bojos i durant el sopar encara durava la tabola. Per fi s’anava desfent el glaç que hi havia entre els dos.

L’últim dia, el vaig fer llevar d’hora. Li tenia una bona sorpresa preparada. Volia deixar-lo bocabadat pujant al cim de St. Miquel.

-Ahh,, què passa, quina hora és?- Rondinava

-Hora de llevar-se, ens anem d’excursió.- Li vaig dir jo.

Vam agafar les bicicletes i vam pedalejar fins a la muntanya. En arribar, les vam deixar entre  matolls de bruc i ens vam enfilar per un corriol. Em sabia el camí de memòria així que anava a pas lleuger i al meu net li costava seguir-me el ritme.

-Avi, què et persegueix el diable?

La meva resposta va trigar arribar, m’havia quedat mut, era el primer cop que em deia <<avi>>.

-Eh...no, perdona m’he embalat.

Vaig afluixar el ritme perquè em pogués seguir i vam continuar amb l’ascens. En arribar a dalt vam gaudir del paisatge i de la companyia que ens oferíem.

-Et felicito! Has caminat tres hores seguides. Et pots sentir orgullós- el vaig felicitar.

-Gràcies. No ha estat res, podria continuar caminant- em va dir ell inflant el pit.-Ha estat el millor dia de la meva vida, amb els meus pares no ho he fet mai, dubto que ho arribi a fer.

Les seves paraules em van sorprendre i vaig voler indagar una mica.

-Per què? No se sap mai.

-Els pares sempre són de viatges de negocis i sinó estan cansats perquè en venen d’un. No sortim mai en família, sinó és per anar a sopar... però no passa sovint.

-Si vols, quan em vinguis a veure anem d’excursió i passem el dia a fora.

Els ulls li brillaven quan em va dir que sí enèrgicament mentre m’abraçava i em vaig sentir la persona més feliç de l’univers, no em podia creure que la situació hagués canviat tant respecte el primer dia .

-Ets admirable avi. T’estimo moltíssim.- Em va deixar anar.

-Jo també.-Li vaig respondre despentinant-li els cabells amb amor.

Júlia Nateras Mundet